Tona

Quan
surts per fer el viatge cap a Itaca,

has
de pregar que el camí sigui llarg,

ple
d’aventures, ple de coneixences.

Has
de pregar que el camí sigui llarg,

que
siguin moltes les matinades

que
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,

i
vagis a ciutats per aprendre dels que saben.

Tingues
sempre al cor la idea d’Itaca.

Has
d’arribar-hi, és el teu destí,

però
no forcis gens la travessia.

És
preferible que duri molts anys,

que
siguis vell quan fondegis l’illa,

ric
de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense
esperar que et doni més riqueses.

Itaca
t’ha donat el bell viatge,

sense
ella no hauries sortit.

I
si la trobes pobra, no és que Itaca

t’hagi
enganyat. Savi, com t’hauràs fet,

Més
lluny, heu d’anar més lluny

dels
arbres caiguts que ara us empresonen,

i
quan els haureu guanyat

tingueu
ben present no aturar-vos.

Més
lluny, sempre aneu més lluny,

més
lluny de l’avui que ara us encadena.

I
quan sereu deslliurats

torneu
començar els nous passos.

Més
lluny, sempre molt més lluny,

més
lluny del demà que ara ja s’acosta.

I
quan creieu que arribeu,

sapigueu
trobar noves sendes.

Més
lluny, sempre aneu més lluny,

més
lluny de l’avui que ara us encadena.

I
quan sereu deslliurats

torneu
començar noves sendes.

Més
lluny, heu d’anar més lluny

dels
arbres caiguts que ara us empresonen,

i
quan els haureu guanyat

tingueu
ben present no aturar-vos,

tingueu
ben present no aturar-vos.

Bon
viatge pels guerrers

que
al seu poble són fidels,

‘favoreixi
el déu dels vents

el
velam del seu vaixell,

i
malgrat llur vell combat

tinguin
plaer dels cossos més amants.

Omplin
xarxes de volguts estels

plens
de ventures, plens de coneixences.

Bon
viatge pels guerrers

si
al seu poble són fidels,

el
velam del seu vaixell

‘favoreixi
el déu dels vents,

i
malgrat llur vell combat

la
mare i el seu cor generós,

trobin
els camins dels vells anhels,

plens
de ventures, plens de coneixences.

I
malgrat llur vell combat

tinguin
plaer dels cossos més amants.

Omplin
xarxes de volguts anhels

plens
de ventures i de coneixences.

Et desitjo tota la sort del món, Pitu…tota i més.

Kilus de petons

[@more@]

Tweet

Aquesta tarda, m’ha trucat un amic per a preguntar-me com
em trobava de la meva tan puntual cita anyal a la grip. “Home, deixant de
banda la febre, que em sento com si m’hagués atropellat un trailer i que semblo
la dona del Mr. Potato..bé” . Sóc una pèssima malalta, ho admeto. Es
tracta d’un problema de coordinació entre el meu cos i el meu cervell. Però és
clar, alguna cosa he de fer, i m’he dedicat a no fer res, que ja és alguna
cosa.

Dit això, em recordo de les febrades de quan era petita.
Llavors, tot era diferent. M’encantava passar-me hores al llit llegint en
Mortadelo i Filemón. En Marsupilami o les aventures de’n Tintín. Recordo
els yougurts naturals amb galetes María i la sobreprotecció de la meva mare.
Quan em posava malalta, em portaven “l’altre tele” a l’habitació, també. –
Ara, el que em posa malalta, és justament veure-la-.

Però era quan estava fotuda de veritat, que les febrades
cobraven sentit. Quan el metge i la meva mare desapareixien, em girava de
costat amb els ulls clucs, i sota aquella mena d’estat de trànsit, inventava
imatges sobre les formes del paper pintat de la paret, on vaig dibuixar el meu
futur. Em veia entre mig d’aquell garbuix de formes pintant oceans de colors,
en lloc de voler ser ballarina o cantant.

Ara que pinto oceans, quan em poso
malalta, acostumo a buscar-me pe’l sostre, en lloc de les parets, i em veig amb
un micròfon a la mà com la Billie Holliday, ja veus quines coses…

Cada
època, suposo, que conserva els seus somnis i fantasmes. D’alguna manera,
podria dir que sóc més nena ara, que abans. Ja no busco el meu futur per les
parets, per exemple, perquè el meu futur és aquest present d’ara i em crea una
impotència impressionant malaguanyar la grip donant-li voltes a la hipoteca. Em
prenc la febre, com t’ho diría… com una mena de descans. Suposo que hi ha
moltes menes de febre que desconec, fora de les que vaig haver de conformar-me
quan era petita, però que potser són a qui dec el que sóc ara.

En certa manera, el que he fet des que
vaig créixer i vaig substituïr les angines per un refredat sense cap mena de
solta, no és més que reflectir el que vaig projectar en el seu moment sobre
aquell horrible paper pintat de les parets. Diguem, que la qui ara escriu en
una mena d’estat letàrgic i febril, no és més que la projecció d’aquell altre
jo. I és que em penso, que moltes de les vegades, la que estava malalta no era
jo, sinó la paret. Si no, no puc entendre els codis i missatges que sortien de
les seves fisures. Com si les habitéssin, saps? Si, home!, igual que aquells
escarabats que habiten a les cases abandonades..doncs això, que el meu futur es
degué estar hivernant dins les parets de casa els meus pares fins que en vaig
marxar-.

Saps?, el curiós, és que quan la paret
es posava malalta, desseguida començava a esboçar-se sobre la seva
verticalitat, el mapa de la meva vida. El tinc grabat a la memòria amb més
claredat que aquell d’Espanya, que a l’escola m’obligàven a aprendre’m tan
autoritariament.

Ara, jo sóc el mapa, la paret no és
més que una paret, i no aconsegueixo dotar de febre els meus accidents
geogràfics, segurament perquè el meu futur d’aleshores no tenía prou recursos
–ni valentía- per a independitzar-se, i al final, em vaig haver independitzar
d’ell, també. Potser és per això que visc sempre el present…deu ser això.

Carpe Diem

[@more@]

Tweet

– Perquè els americans menjen crema de cacahuet?

– …posh perquè els hi agrada, no et fot!!

Pd. És taaant duleeent…i m’ha fet taaaanta gràcia.

[@more@]

Tweet

Em penso que des que he tornat al bell món de la parella tinc la meva única neurona supervivent fora de combat.

Jo només m’ho volia passar bé!!…arghhhhhhhhhhh…perquè he de ser nurmal?..jo no vull ser nurmal!! vull seguir dient tunteries com abans, i semblar la "bufona" de la corte i ná a la meva que és la teva (com tv3)… no nem bé. Més aviat…nem fatal. Plego.

Moraleja: Si no vols perdre facultats…no les busquis d’entrada. Posa’t a treballar als 14 anys.

[@more@]

Tweet

Comentari visceral. I s’ha acabat.

Chin-pón!

[@more@]

Tweet

NGREDIENTS

• 1 K. DE BOJERIA

• 2 L. D’AIGUA AR DENT (usía un raig d’aigua directe al quixal)

• 1/2 K. D’OPTIMISME

• 2 BRANQUETES D’IMPULSIVITAT

• UN BON GRAPAT D’AMOR

PREPARACIÓ

S’agafa la bojeria, l’optimisme i les dues branquetes d’impulsivitat i es posen a la coctelera. Mentre es va saccejant a ritme de bossanova, fas un glop d’aigua i es glopeja perquè totes les dents quedin ben fresquetes.

Quan tinguis la coctelera marejada de tant de "meneíto", ja pots tirar la barreja dins una copa. Si téns un bon grapat d’amor, li afegeixes, remenes energicament i apa-li!…ja et pots beure l’enteniment.

Creieu-me…està per llepar-s’hi els dits.

[@more@]

Tweet

ja fa anys (massa anys) que hi ha un antru davant de casa meva (al rètol hi diu Club de Billar) Ja! Billar..Club de kinkis sorollosos hi hauria de dir!!

Jo no voldria faltar a ningú..però perquè els kinkis per norma són tan surullus? Segons el regalment, aquesta colla hauria de plegar a les 3 i tancar la barraca, però fa milenis que tanquen a les 7 del matí. Es despedeixen durant hores amb el cotxe tunejat a la porta de l’antru en qüestió amb el chumba-chumba a tot drap. Les ties criden com unes pussesses igual que si tinguéssim 15 anys i tots els pavus del planeta a la gepa. LLencen tots ens envasos de vidre al contenidor del davant a les 7 i picu (per tant el contenidor buit. Per tant molt soroll de vidres trencant-se)…

M’he queicat per activa, per passiva, cridant, sense cridar, sortint al balcó mig en boles per que callin, la policia, ho he dit bé…però no hi ha manera.

RESUMINT: Estic fins els billars dels killus, hombre!

[@more@]

Tweet

Arriba un Argentí a casa
seva i li diu a la seva dona:

– Cariño…éhta noche te
voy a haser el amor "afónico"
– ¿Afónico?
– Sí, sin vos.

[@more@]

Tweet

Vosaltres creieu que és normal que en menus de 3 mesos em quedi sense:

a) nevera: i com que la que tenia abans era més petita, al forat no hi cap i ara la tinc a una habitació (imaginau-vos el sidral que munto cada cop que he de cuinar. Sort que no visc a Buckinham!!)

b) Rentadora

c) Secador. Amb els rissus que tinc o en tinc, o acabo semblant dels Jackson Five!

d) despertador. Sense aquest podria sobreviure perfectament si no fos que la Sra. Obligació me’n fa comprar un tan si vols com si no.

Estic acabant un cicle? És un senyal? Els de Fagor han emprès una campanya contra la meva economia? Eooooo…els d’allà daaaaalt!!…Prouuuuuuuuuu

[@more@]

Tweet

Psicòpata assassina, busca home per a relació breu.

Lorena Bobbit

[@more@]

Tweet