Aquesta tarda, m’ha trucat un amic per a preguntar-me com
em trobava de la meva tan puntual cita anyal a la grip. “Home, deixant de
banda la febre, que em sento com si m’hagués atropellat un trailer i que semblo
la dona del Mr. Potato..bé” . Sóc una pèssima malalta, ho admeto. Es
tracta d’un problema de coordinació entre el meu cos i el meu cervell. Però és
clar, alguna cosa he de fer, i m’he dedicat a no fer res, que ja és alguna
cosa.
Dit això, em recordo de les febrades de quan era petita.
Llavors, tot era diferent. M’encantava passar-me hores al llit llegint en
Mortadelo i Filemón. En Marsupilami o les aventures de’n Tintín. Recordo
els yougurts naturals amb galetes María i la sobreprotecció de la meva mare.
Quan em posava malalta, em portaven “l’altre tele” a l’habitació, també. –
Ara, el que em posa malalta, és justament veure-la-.
Però era quan estava fotuda de veritat, que les febrades
cobraven sentit. Quan el metge i la meva mare desapareixien, em girava de
costat amb els ulls clucs, i sota aquella mena d’estat de trànsit, inventava
imatges sobre les formes del paper pintat de la paret, on vaig dibuixar el meu
futur. Em veia entre mig d’aquell garbuix de formes pintant oceans de colors,
en lloc de voler ser ballarina o cantant.
malalta, acostumo a buscar-me pe’l sostre, en lloc de les parets, i em veig amb
un micròfon a la mà com la Billie Holliday, ja veus quines coses…
època, suposo, que conserva els seus somnis i fantasmes. D’alguna manera,
podria dir que sóc més nena ara, que abans. Ja no busco el meu futur per les
parets, per exemple, perquè el meu futur és aquest present d’ara i em crea una
impotència impressionant malaguanyar la grip donant-li voltes a la hipoteca. Em
prenc la febre, com t’ho diría… com una mena de descans. Suposo que hi ha
moltes menes de febre que desconec, fora de les que vaig haver de conformar-me
quan era petita, però que potser són a qui dec el que sóc ara.
vaig créixer i vaig substituïr les angines per un refredat sense cap mena de
solta, no és més que reflectir el que vaig projectar en el seu moment sobre
aquell horrible paper pintat de les parets. Diguem, que la qui ara escriu en
una mena d’estat letàrgic i febril, no és més que la projecció d’aquell altre
jo. I és que em penso, que moltes de les vegades, la que estava malalta no era
jo, sinó la paret. Si no, no puc entendre els codis i missatges que sortien de
les seves fisures. Com si les habitéssin, saps? Si, home!, igual que aquells
escarabats que habiten a les cases abandonades..doncs això, que el meu futur es
degué estar hivernant dins les parets de casa els meus pares fins que en vaig
marxar-.
es posava malalta, desseguida començava a esboçar-se sobre la seva
verticalitat, el mapa de la meva vida. El tinc grabat a la memòria amb més
claredat que aquell d’Espanya, que a l’escola m’obligàven a aprendre’m tan
autoritariament.
més que una paret, i no aconsegueixo dotar de febre els meus accidents
geogràfics, segurament perquè el meu futur d’aleshores no tenía prou recursos
–ni valentía- per a independitzar-se, i al final, em vaig haver independitzar
d’ell, també. Potser és per això que visc sempre el present…deu ser això.
Carpe Diem
[@more@]
