El saben aquél que diu…Que le dice un marido a su mujer:
– Cariño te acuerdas de lo felices que eramos hace 15 años?
– Pero si hace 15 años no nos conocíamos.
– Cony pues por esto
[@more@]
Algú em pot explicar com es fa, per penjar una a-fotu als posts?
M’ha costat, admetre-ho, si..però no ho sé fer… 🙁
Gràcies mil
[@more@]
Hi ha gent que segueix la moda a "rajatabla" (reijateibol en anglès).
Ultimament, parlo amb força gent (sempre parlo massa, ho sé), i m’adono que cada vegada està més en boga un model de funcionament personal que hauria d’anar acompanyada d’una camisa blanca, amb la qual el/la que la vesteix, a banda de deixar de donar el cunyassu, es queda en pose d’autoabraçada.
Va cordada a l’esquena amb unes precioses civelles de cuir i acer d’allò més afavoridora, i es ven a psiquiàtrics, frenopàtics i altres hospitals, i pot (o hauria) d’anar acompanyada d’un murrió a joc.
A tots ells…compreu-vos-en una…sunats!!!
[@more@]
Aquest cap de setmana, es veu que devía estar més pendent
del que passava al meu voltant que altre cosa, -o com diu un amic meu, m’ho he
de menjar tot amb els ulls-, perquè continuaré amb les meves troballes de la
fauna autòctona.
Disabte a la nit, i després de sopar a Peretallada, vaig
anar a prendre algo al bar de la plaça del poble. De sobte, vaig veure alguna
cosa que es movia a poc a poc per terra, entre les cadires que quedaven a la
terrassa i com si tingués 3 anys, em
vaig aixecar d’una revolada, i el vaig agafar.
I he de dir el vaig agafar, perquè era un gripau gros que
se’m mirava amb malament (i no m’estranya perquè em penso que tenia una mica d’estrabisme).
El vaig entrar al bar agafar amb les dues mans mentre el
meu parent (que és una mic a com una floreta) em deia:
Ell: Treu-me això del davant que com em salti a la
cara…
Jo: Acaricia’l, home!..si no fa res. (Ho confesso: només
de pensar que li podia saltar a la cara, encara em feia més gràcia, i més li
acostava.).
Després vaig tenir temptacions d’oferir-li un Marlboro
light i fer-la “petar”, però me’n vaig desdir, i a més – téns raó- amb la qüantitat
d’al.lèrgies que m’habiten, podia passar qualsevol cosa.
També vaig pensar en fer-li un petó a vore si es convertía
en príncep, però vaig reflexionar i la idea no era massa bona. El meu parent
que sembla una princesa i el gripau-príncep…segur que..no, no..més val
deixar-ho aqui.
El gripau va tornar sota la taula i jo a la cadira.
CONILL AMB
CASSACA
Ahir vaig anar a casa d’uns amics que s’estàn fent una
casa a
muntanya. Desseguida
bosc a la piscina –que obviament era buida-.
Com hi va anar a petar, allà, ni idea. A fer un bany,
segur que no.Hi devia caure, ves.
Amb un grapat de gespa a la mà, -perquè no tenia
pastanagues- , i “ni corta ni peresosa”, em foto dins la piscina a buscar el
conill, intentant salvar el fons que era plè d’aigua estancada, i uns musquits
d’aquests que semblen un Tiranosaurus Rex.
El conill va caure un parell de vegades dins d’aquell
doll d’aigua marronosa, i per la meva sorpresa, neden de conya, els conills! J
Després de fer una bona estona
de la piscina per no caure dins d’aquell forat de mè, i corrent com en un canòdrom
–el conill i jo- un darrera l’altre, vaig aconseguir agafar la bestiola.
A la velocitat que li anava el cor, podien passar dues
coses.
A) Que
es morís d’un infart i per sopar fes conill amb cassaca
B) Que
sobrevisqués –com va ser cas- i es morís d’una infecció al cap d’unes hores.
Però això, no ho sabré si no és que va a morir-se a la piscina!!!
Però si éts viu i em llegeixes: de res, Sr. Bugs Bunny!!!
[@more@]
Aquest cap de setmana, he estat a un hotel de l’Empordà força “fisno”.
Ha estat un regal d’aquests que et fas un cop l’any i llances la casa per
la finestra sense pensar si la resta del mes hauràs de menjar llenties, per
acabar tiran-te tu per la finestra quan veus la factura.
Però mira, si he d’acabar menjant llenties el que em queda de mes
(osti!..però si encara no ha començat…glups!), tan hi fot, que per això
treballo…no?
Total, que durant els esmorzars a l’aire lliure, en aquella masia segle XIV,
amb estructura romànica, vistes brutals, i umbrela individual, vaig poder comprobar
que fins hi tot els ocells de “classe alta” ténen una vida sexual més alta,
també.
L’estampa, era la següent: Ocell (ella) quieta sobre un voladís sota coberta
davant de
(l’ocell mascle), que fotia uns crits inimaginables, vinga!! vinga! salt lateral
per sobre d’ella a l’esquerra, salt lateral a la dreta i ñaca! (no cal que
concreti el ñaca, oi?).
El ritual va durar uns 10 minuts fins que ella (l’ocella), li va clavar un
parell de “xascus” (no sé ornitològicament
com se’n deu anomenar de donar carbasses).
Els tres esmorzars que hi vaig fer, eren una rèplica exacte del ritus
sexual. Voladís, ocella i Sant Torne-m’hi. Saltirons per aquí, “ñaques” per allà(el
que no sé és si la ocella en qüestió era la mateixa o és que el mascle,
pastosos del món ocellil, es portava els seus ligues matinals a aquell voladís
de vistes privilegiades, imitant el que –de segur- havia vist fer a alguns
clients de l’hotel). Ell la porta a lloc paradisíac i car. Ella, que veu com
per la butxaca s’esboça un bitllet de 500 Eurus, somriu…
Suposo, que d’aquí deu venir allò tan conegut de “más vale pájaro en mano
que ciento volando”.
[@more@]
Aiii, senyó!!…no nem pà bé!!
Ahir va venir una amiga a sopar a casa meva, i xerrant, xerrant, vam acabar parlant d’ulls…
Marta: -Osti..doncs ja veus…si tinc quatre pestanyes i mal fotudes!!
Amiga: – Ah!…doncs no saps que per enfortir-les, també sel’s hi talla les puntes, a les pestanyes?-fa ella-.
Marta: Venga, ya!
Amiga: Que, si…jo m’ho he fet més d’un cop..són cabells, també, i créixen més fortes i llargues…
Marta: Vols dir (amb cara de borrego degollat)
Amiga: Vols que t’ho fagi?
Marta: No, no, no…a mi les pestanyes deixa-me-les tranquiles..
Amiga: Va tinta!..ja m’ho diràs d’aqui a unes setmanes
Marta-idiota: Vols dir…buenu, va
I ala…tijeras en mano..la tia, ric-rac-ric-rac…m’ha deixat les pestanyes a l’1.Virgensita, virgensita, que me quede como estoy!
Pd. Lali:…com no em créixin, et juro que et tallo el coll!!
[@more@]T
O potser hauria de dir, cremant nígols. Només per l’amor que li tinc a Menorca, i perquè aquest disc (que ja tinc) va sorgir després d’un moment de crisi, li farem un homenatge al Sr. Serrat. Perquè és diumenje. Perquè estic feliç, i perquè si.
Bon rollu per tothom, a carrus.
Cremant núvols passa el sol
vertical i el món s’atura.
Demanant pietat al foc
s’amaguen les criatures
a l’ombra de qualsevol
ombra que Déu els procura.
Cremant núvols passa el sol.
El dia cau de genolls
pidolant la migdiada.
A les parpelles amb son
els rellisca un fil de baba.
I tot dol i res no vol
i tot pesa i res no passa.
Cremant núvols passa el sol,
cremant núvols el sol passa.
L’ànima abandona el cos
tèrbola i embriagada,
fantasia d’un amor
d’eternitat limitada.
No treu banyes el caragol
ni s’enfila a la muntanya.
Cremant núvols passa el sol.
Vigila en travessar el bosc
que els matolls, orfes de pluja,
podria calar-s’hi foc
si els freguessis amb les cuixes.
A l’ombra del teus llençols
t’espero, no triguis massa.
Cremant núvols passa el sol,
cremant núvols el sol passa.
Patrona dels inactius,
Santa Mandra del Migdia,
protegiu l’amor furtiu:
si així ho vol Déu, així sia,
especialment al juliol
quan, reclamant companyia,
cremant núvols passa el sol.
Cremant núvols passa el sol,
i tu i jo cardant a l’hora
que en altres contrades plou
i a una altra part el món plora.
Uns de festa, altres de dol,
uns lluiten, d’altres s’abracen.
Cremant núvols passa el sol,
cremant núvols el sol passa.
[@more@]
Ja provo d’arreglar-ho, ja..pe`ro la Sra lucidesa m’ha abandunat…m’haureu de perdonar.
Ñiguuuu-ñiiiigguuuuuuuuu-ñiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!
Pd. Ho veieu? Eque jo us digui, desafinadíssima. Em penso que al meu bloc li queden tants telediarios com a en Maragall.
Fin del post
[@more@]
