Tona

ESA BATALLA

Mario Benedetti

Com en aquell poema de Benedetti,
sovint, el que vivim, és una batalla. Una batalla amb l’altre. Contra
l’altre. Per l’altre i de retruc, amb nosaltres mateixos.

Saps? comença
a sobrar-me el maquillatge. Començo a necessitar vestir-me d’estar per
casa. Anar descalça, posar-me una samarreta i res més. Ara vull anar
lleugera d’equipatge, estirar-me al sofà…i descansar una estona.

[@more@]

Tweet

No escriba poemas de
amor. (…), póngase a salvo de todos los motivos generales y preste
atención a lo que su propia vida cotidiana le ofrece; describa sus
tristezas y anhelos, los pensamientos fugaces y la fe en algo bello;
descríbalo todo con sinceridad íntima, callada y humilde y, para
expresarse, sírvase de las cosas que le rodean, de las imágenes de sus
sueños y de los objetos de sus recuerdos.

Ho hagués pogut traduir, ja ho sé..però és que avui, precisament…inverteixo el temps en…

[@more@]

Tweet

Bé, doncs ja torno a ser aqui. Amb les vacances a punt de finiquitar i els llibres Vicens-Vives a la motxilla nova de trinca, comença la vuelta al cole.

He anat a córrer practicament cada dia per per la Vall d’Aran i Menorca, he muntat a cavall (una vegada un que era coix i per un penyasegat -els duia per corbata, paraula! li anava cridant en Menorquí al bitxo…"Llamp(e)ooooc, frena que ens la fotem!! (amb aquelles e’s tant neutres que semblen o’s, segura que si li deia Llampeeeec amb tipic accent de can fanga el cavall no s’hi reconeixeria) ja sé que t’agrada tan poc com a mi això, que la ultima cosa que vols és anar amb unaltre animal a la gepa tot el dia i mal calçat fent el mateix trajecte 5 cops al dia, però tiu, si caiem, ens matem TOTS DOS, ho enténs? Fins hi tot li vaig cantar una cançó de la Ella Fitzgerald per veure si afluixava la coixera, però res… després de dues hores, amb dos morats al cul com els ulls d’un ós panda, vaig baixar del cavall caminant com en Lucky Luck que no se sabia si havia muntat o "muntat massa"… glups! perdó! 🙂

El mateix dia a la tarda, vaig anar a remullar-me a la piscina un cop acabat el cavall, les cales, la paella i el Blanc Pescador -de tajas-.

Situació: 20:30 a la piscina comunitaria davant del Bar de la urbanització on hi havia els apartaments. Posta de sol de postal i 5 tius de molt bon veure fent birra a una tauleta encarats on era jo. Em tiro de cap, faig 4 "largos" al més pur estil Ester Williams, surto de la piscina, m’estiro i quan al cap de cinc minuts em miro, portava els dos pits fora del biquini i una galta (l’altre galta) treient el cap així...holaaaaa! quin glamour, tu! i jo que miro, els tius que riuen i jo que regalimant com un pollet areplego tovallola i claus i me’n vaig avergonyida però partint-me cap a l’apartament…cueeeec-cueeec-cueeeeeeec!

És que no pararia!…però paro per exigències del guió!

15 dies després, he pogut reconciliar-me amb el meu llit -dur, amb un coixí primíssim-qüasi com de paper de fumar-, el meu sofà, la meva cuina (estic de resturants fins els picarols), i amb un regal que m’esperava a la porta de casa. El millor regal imaginable. Divertit. Senzill. Excepcional i NO COSTA DINERS!!! (no, no és un streep poker, mal pensats!)

Benretrovats cumpanyers..què tal les vanaces?

[@more@]

Tweet

Després d’un any apuntada a l’autoescola, d’haver hagut de renovar la paperassa 3 vegades tot i només haver pujat un cop a exàmen, després d’haver pagat no sé quants carnets sense oportunitat de dir! eps! però si jo…res…després de tot això, encara he d’agrair haver-me quedat al paru. Fa una setmana que em passo 6 hores a l’autoescola. I perquè? perquè, perquè? que diria la Terribes? doncs perquè després d’haver-me passat 3 mesos sense anar-hi, el dilluns em van confirmar que el 19 pujo a exàmen.

I francament, estic de teories, fins als picarols d’arcenes, vías de doble sentido y una sola direcsión, pinchar las ampollas a un quemado, guardias que reanudan el paso a base de fuertes palmadas i no sé quantes collonades més…

En fins, desitjeu-me sort, perquè em sembla que la necessitaré

[@more@]

Tweet

Fa una setmana que engreixo la llista d’aturats d’aquest país (i de l’altre).

A tornar a fer de ninotaire amb tota l’energia del món. I el que jo dic sempre les casualitats no existeixen. Oi? Havia de ser així.

Això si, plis…envieu-me una petita dosi d’ànimus que el projecte de tornar a fer d’autònoma, portarà cua, u que jo ta digui!

Pd. Ara vaig al despatx (ex despatx) a buscar uns llibres que m’hi vaig deixar…faré una butifarra amb un somriure burleta als llavis, i li diré al meu ex jefe…Ah, i al paru, hi vas tu, que jo si que en sé de gestionar una empresa!!

[@more@]

Tweet

Ja fa dies (mesos?) que dic que la meva vida és com una mena de muntanya
russa. Amunt i avall, amunt i avall…però el cas és que en 24 hores:

M’he quedat a l’atur (avis, acomiadament, traspàs d’informació i liquidació,
tot el paquet en menus de 18 hores, no’stá mal per ser una decisió presa
impulsivament que va dir el meu jefe).

No m’allargaré en els detalls perquè no crec que a ningú li interessi massa,
però voleu que us ho digui? Estic la mar de feliç. A tornar als pinzells d’una
vegada que semblo idiota. Mira que hi ha "senyals" que m’hi fan topar
una vegada i una altre i jo entossudida en treballar per tercers…estaaa
beeeeeé, Sr. Causalitat, pintaré, pintaré!!!

Ah..de les rebaixes només apuntar que ja que estic al carrer, m’hi he quedat
tot el dia, i me n’he anat de rebaixes. Terrible tasca la de shopper compulsiva
-mu he passat fatal!!-. N’hi ha per 10 o 12 posts sobre les rebaixes -pa
lu menus-.

Pd. I posats a dir bestieses, fa dies que ho volia dir: Si et talles les
pestanyes, efectivament, tornen a créixer, sortosament pel’s meus ulls.

Pd2. Algun plan per aquesta nit?

[@more@]

Tweet

No sé si n’he d’estar contenta o no. No sé si m’ho busco jo o si el destí (pèr no dir-ne d’unaltre manera), ha triat traçar una muntanya russa en lloc d’un cami, per mi.

Des de fa uns dies, torno a estar amb mig finiquitu (quitança…quita, quita, bicho!!) sota el braç. Doncs si, visc pujada en una vagoneta que va fent esses vertiginosament. Ara ets amunt, ara ets avall, ara ets a dalt de tot, ara…ara on ets?

Sé que hi ha coses que me les busco, d’això no n’hi ha dubte (m’agrada viure la vida amb intensitat, sóc inconformista, sóc optimista però m’emprenyo i em reboto i ploro quan aquella llum al final del tunel, una vegada més sembla que no és més que una falsa alarma), però admete-m’ho…hi ha una muntanya de coses que me les he anat trobat per "causalitat".

Tot això, ho escric no perquè estigui depre, ni angoixada, ni res -fa força temps que vaig deixar de tenir pensaments estèrils-, ho faig com a crit de guerra a no deixar de pensar en que s’ha de caminar sempre, i que només hi ha una direcció possible: endavant.

Mira: els diners, només són diners. Si em quedo sense feina en trobaré una altre, o treballaré pe’l meu compte, o em buscaré la vida (SEGUR). Els problemes de parella, si són irrecuperables, deixen de ser problema quan dius prou. Estic en aquesta fase, i a jutjar pr la intensitat en que es mou tot plegat o ha d’anar radicalment bé, o se n’ha d’anar radicalment a la merda. A més, jo no tinc problemes, si de cas preocupacions.

Crec que a despit de tot, segueixo sent una tia optimista (molt optimista). Tinc salut. Tinc uns amics increibles. Por ahí hi ha éssers increibles que fan que la vida sigui un lloc fantàstic on estar-se. Una family que noté preu. I el més important…tinc ganes de tirar sempre SEMPRE endavant.

Pd. De banda sonora a aquest post, un cd que em va gravar en Pitu. Jaco Pastorius…On deu ser en Pitu? Ell i la seva creuada personal de 5 anys voltant pe’l món. La última vegada que en vaig saber alguna cosa coria per Sèrbia..quin tiu! escriu, si?

Tu ets un clar exemple de l’endavant, nanu!

[@more@]

Tweet

I tot ha vingut per una bestiesa, no et pensis… Com les deuen pelar les pipes que em poso a l’amanida?

Pd. No deuen tenir pas 500 paios trient-los la closca amb les dents, oi?

Que siguin, llorus, siusplau…que siguin llorus!!

[@more@]

Tweet

U macu de
separar-se per segona vegada, és que t’ho agafes a semi-caxondeig (per dir
alguna cosa). Es desencantament és tal que ja no hi cap ni la mala llet.

Això si: Estic
fins les bowlings. Això no va ni patrás

El meu
parent ho té tot a favor però s’obstina en pixar de cara al vent (ussía, és
tontu del cul. O de la tita o de tot arreu)

Li vaig
donar una segona oportunitat però més valia que hagués callat. Per la qüantitat
de vegades que vaig callar, si avui em mossegués la llengua moriría enverinada,
us ho juro.

Hem
parlat. Bé, hauria de dir, que una vegada més, HE parlat. Ell escoltava com li
deia que això és una farsa, que vull que em tornin els calés o que m’ho abonin
en vacances, que si vol treballar més que
el saxofonista d’una peli porno, em sembla molt bé, però estic cansada d’esperar.
D’esperar a tot.

Esperar
que estigui una mica més per mi

Esperar a
que decideixi baixar-se del carro -que fa anys arrossego- i intentar a que ell
també empenyi una mica.

Esperar a
que deixi de veure’s com un simple espectador de la nostre relació mentre jo
vaig fent el micu i el bufón de la corte, perquè la cosa no se n’anés al caraju
fa mil anys: bla-bla-bla….

Així,doncs,
dimecres hem quedat per parlar (yujuuuu…és igual que sigui per discutir,
parlarem!!! Tenint en compte que ens vam passar 3 dies sense dir-nos res, i que
darrerament ens comuniquem amb monosílabs, pot ser un festival verborrèic!!! Que
corran las palabras! Orgía de dicionaris! Lujúria y sintáxis “a doju”…ai, quin esgotament
psico-emocional, parfavó!

Jo ja li
he dit que depèn del que en treiem d’aquesta conversa de dimecres, jo el cap de
setmana no marxo a enlloc o si marxo, m’emporto per la revetlla la coca
i els petardos a Tamariu. (un festival de drogadició que no m’anirà gens
malament tenint en compte la previsió de divertimento que hi haurà entre
nosaltres). Ueeee

I les vacances? 10 dies a Menorca? Els bitllets d’avió es poden canviar de
nom, oi? (esboço un somriure maquiavèlic…jia, jia, jiaaaa!)

Busco a un hombre llamado Jacks el destripador…i
que sembli un accident.

Fi[@more@]

Tweet

Fa dies que tinc ganes de dir-ho.

La Condolenzza Rice, va equivocar la carrera. Anava per humorista i sen’s va despistar pe’l cami.

L’ultim acudit, posant-no’s en situació. Tres presos de Guantánamo se suiciden (tenint en compte que no estàn mai sols més de 120 segons), amb els seus propis llençols (però si en en ténen!!!) 🙁

– S’han suicidat per cridar l’atenció…

L’acudit, brutal, si senyó!!, això és sentit de l’humor i lu atre són històries..cuñaaaaoooooo!!

[@more@]

Tweet