Lluito permanenetment per a suportar el pes del temps a la gepa. No, no…no us penseu que vull anar de plora-miques, ni que passats els 31 m’hagi agafat una "súbita" angoixa per l’edat, ni res d’això…simplement, tinc la desgràcia d’haver d’agafar 4 tipus de transport públic per arribar a la feina. A banda que em vénen unes terribles ganes de convertir-me en una serial killer de tots aquell que empenyen, trepitjen, insulten, fan pudor, i un infinit ect…és…Déus! i encara no he començat el dia…
Tot això a les 7:45 am…14 hores després i amb una mica de sort, arribo a casa per seguir rentar roba, planxar, fer-me el sopar i quedar-me tiesa com la "mojama" al sofà fins a les 5 de la matinada amb una torticolis de llibre.
Us juro que sóc una tia enginyosa, divertida, pinto, canto, ballo…com deia la meva àvia…aquesta noia és feliç com un pèsol…(els pèsols són felissos? -em pregunto, encara-)…però ara ja no tinc temps per a ser jo…amics, reflexionem!!
En fins…algú vol venir a pintar petxines a Menorca amb mi?
[@more@]
