Avui, és d’aquells dies en que un es lleva com estrany. En que tot són interrogants i dubtes i certeses i més interrogants i més vaticinis i més….
Podria fer una llista, amb pros i contres, m’he dit. Però tampoc serviria de gran cosa. Perquè llavors a més de saber-ho, ho hauria d’anar veient per allà sobre constantment, i ja s’encarrega prou la meva (mala?) consciència de recordar-me constant-ment la qüantitat de carpetes que tinc a mig tancar i les que obro voluntariament per acabar de rematar-ho.
Però perquè m’hi he llevat així, em pregunto? tic-tic-tic-tac… (auxò és el temps que va passant, sabeu?) tic-tic-tic-tac..tic-tic-tic-tac..tic-tic-tic-tac..tic-tic-tic-tac..tic-tic-tic-tac..
– Tía prò que pesada que ets, judè! …A vore si penques més i et deixes les intelèquies per l’hora d’anr a dormir!!- (he sentit a dir de lluny a la vosesita interior)
-Ja caaaaallo, ja caaaallo. òsti, tu, quin caràcter!
…continuarà
[@more@]
