El día que
jo vaig néixer, plovía una mar vertical, i la meva mare, menjava maduixes
Li va agafar un desig desmesurat
meu voltant aquell aroma que impregnava les parets de
Suposo
davant del mercat i l’aire me’n porta una ràfega perfumada, noto la vida abans
de la vida córre’m per les venes
Tot just ara, algú, al meu costat,
en menja una agafant-la amb la punta dels dits
nerviosament dins l’estómac, i al palmell de les mans, una textura semblant a
la de la pell quartejada de l’asfalt
Em vé al cap, alguna cosa que digué algú, fa anys, sobre no sé què de la
necessitat de trobar-se a un mateix
Allò, però, es va fer impossible com es van fer impossibles les confidències de
després
dues menys vint de
matinada
de nit
Era l’època en que un amic meu que era músic, em contractà com a
públic
plantava amb una cadira, d’aquelles de respatller alt, al bell mig del menjador
per a sentir-lo tocar, convertin-t’ho en un ritus setmanal, fins que jo em vaig
cansar d’escoltar-lo, o fins que ell va aprendre a tocar de veritat
Amb aquell rictus semblant al sofriment segellat en una de les cares de la seva
moneda: La moneda amb la qual després em pagava
A París, el lloc d’on sóc jo, ja no hi conservo amics, però tot i
així, em recordo molt sovint de’n Jean
Luc
amb un pinzell, barrejant la cendra de les cigarretes que trobava pel’s bars, amb una mica de cola que quan les
musses no l’acompanyàven, esnifava amb ànsia
En Jean Luc, era força més gran que jo, i m’agradava
Vull dir que em trasbalçava i per això vaig deixar de parlar-hi
Jo encara
era una nena quan al caure la nit m’amagava sota la finestra de casa seva, encenía
una espelma i l’apropava al vidre per a poder veure’l dormir profundament -sobre
el matalàs de ratlles espellofat-, i a la paret unes ombres projectades que
tremolaven amb la llum groga de la flama,
Jo, al carrer, cridava sense veu
em sentiría des dels seus somnis, perquè s’hi devía quedar enganxat en alguna
de les ocasions que aspirava cola
Així que un
día, me’n vaig anar de París, i vaig venir aquí
Això, em va
fer mantenir-me amb vida, atenta sense la meva espelma i la mirada esgarriada
de’n Jean Luc, als milions de tentacles que llançava contra mí, la fosca
Han passat
al menys deu anys fins que no he trobat el meu lloc
Les tecles del piano del meu amic i les
seves dents perfectament arrenglerades –germanes bessones desaparaionades d’una
mateixa melodía-, tornen a ocupar el seu lloc dins el calaix de la meva memòria
El fum de l’espelma que es va apagar sota la finestra, ha deixat de córrer
darrera meu com la dels trens de vapor dins d’un tunel
Torno a cantar cada matí agafada a la carxofa de la dutxa mentre un raig d’aigua
glaçat em regalima pe’l cos
gràcies a que he aconseguit
feina
signat el contracte per a fer de públic a l’auditori del manicomi
Pd: Llàstima que el no
vaig conèixer, mai, en Jean Luc
saber-ne res, perquè totes les cigarretes que es cremaven, més que cendra amb
la qual poder escriure els seus contes, en van fer fum, d’ell
a New Orleans per a tocar en un “conjunt” –com em va dir la seva mare-, de
música pop
Encara
conservo la cadira al bell mig del menjador,
la primera moneda amb la qual em va arrencar la virginitat auditiva, i
un grapat de notes a la butxaca
D’ell, vaig aprendre a estimar tots els sons
Els silencis
Era una
figura curiosa,
antic, semblant als dels retrats que –recordo- hi havia quan era petita a casa
la meva àvia Enrietta
cabells esbullats degut –suposo- a la passió que posava al tocar, reclinant-se imperceptiblement
a l’aire amb la punta dels dits, sobre el teclat
Quan estava tan concentrat que ni tan
sols s’adonava de la meva presència, les seves mans, abandonaven el nacrat de
les tecles, m’estirava pel’s canells amb força, i em besava contra la paret,
amb la seva llengua de papallona:
Es deia
Wolfang Amadeus Mozart
Després o
abans, -no ho sé-
tornar boija
[@more@]
