VOLS UNES GA-LLETRES AMB LLET?

El día que
jo vaig néixer, plovía una mar vertical, i la meva mare, menjava maduixes. Moltes.
Li va agafar un desig desmesurat..Ho recordo de quan encara era un fetus, i sentía al
meu voltant aquell aroma que impregnava les parets de la placenta.
Suposo
que per això, quan arriva la primavera , passo per
davant del mercat i l’aire me’n porta una ràfega perfumada, noto la vida abans
de la vida córre’m per les venes.

Tot just ara, algú, al meu costat,
en menja una agafant-la amb la punta dels dits.. Em fà sentir una remor d’insectes bellugar-se’m
nerviosament dins l’estómac, i al palmell de les mans, una textura semblant a
la de la pell quartejada de l’asfalt.
Em vé al cap, alguna cosa que digué algú, fa anys, sobre no sé què de la
necessitat de trobar-se a un mateix.
Allò, però, es va fer impossible com es van fer impossibles les confidències de
després. El rellotge marcava les
dues menys vint de la
matinada. A
fora,
de nit. A dins de día.

Era l’època en que un amic meu que era músic, em contractà com a
públic. Em feia vestir de gala i em
plantava amb una cadira, d’aquelles de respatller alt, al bell mig del menjador
per a sentir-lo tocar, convertin-t’ho en un ritus setmanal, fins que jo em vaig
cansar d’escoltar-lo, o fins que ell va aprendre a tocar de veritat. Amb sentiment.
Amb aquell rictus semblant al sofriment segellat en una de les cares de la seva
moneda: La moneda amb la qual després em pagava.

A París, el lloc d’on sóc jo, ja no hi conservo amics, però tot i
així, em recordo molt sovint de’n Jean
Luc. Era un veí que escribía contes
amb un pinzell, barrejant la cendra de les cigarretes que trobava pel’s bars, amb una mica de cola que quan les
musses no l’acompanyàven, esnifava amb ànsia.
En Jean Luc, era força més gran que jo, i m’agradava.
Vull dir que em trasbalçava i per això vaig deixar de parlar-hi.

Jo encara
era una nena quan al caure la nit m’amagava sota la finestra de casa seva, encenía
una espelma i l’apropava al vidre per a poder veure’l dormir profundament -sobre
el matalàs de ratlles espellofat-, i a la paret unes ombres projectades que
tremolaven amb la llum groga de la flama,.
Jo, al carrer, cridava sense veu....Jean Luuuuuuuc!!, però savía, per endavant, que no
em sentiría des dels seus somnis, perquè s’hi devía quedar enganxat en alguna
de les ocasions que aspirava cola.

Així que un
día, me’n vaig anar de París, i vaig venir aquí.

Això, em va
fer mantenir-me amb vida, atenta sense la meva espelma i la mirada esgarriada
de’n Jean Luc, als milions de tentacles que llançava contra mí, la fosca.

Han passat
al menys deu anys fins que no he trobat el meu lloc.
Les tecles del piano del meu amic i les
seves dents perfectament arrenglerades –germanes bessones desaparaionades d’una
mateixa melodía-, tornen a ocupar el seu lloc dins el calaix de la meva memòria.
El fum de l’espelma que es va apagar sota la finestra, ha deixat de córrer
darrera meu com la dels trens de vapor dins d’un tunel.
Torno a cantar cada matí agafada a la carxofa de la dutxa mentre un raig d’aigua
glaçat em regalima pe’l cos. I tot,
gràcies a que he aconseguit la
feina. Avui
he
signat el contracte per a fer de públic a l’auditori del manicomi.

Pd: Llàstima que el no
vaig conèixer, mai, en Jean Luc. De l’escriptor de contes, mai no vaig aconseguir de
saber-ne res, perquè totes les cigarretes que es cremaven, més que cendra amb
la qual poder escriure els seus contes, en van fer fum, d’ell. I aquell altre, -l’amic del piano-, va marxar cap
a New Orleans per a tocar en un “conjunt” –com em va dir la seva mare-, de
música pop.

Encara
conservo la cadira al bell mig del menjador,
la primera moneda amb la qual em va arrencar la virginitat auditiva, i
un grapat de notes a la butxaca.

D’ell, vaig aprendre a estimar tots els sons.
Els silencis. Les paraules.

Era una
figura curiosa, la seva. Sense ser-ho, tenía un aire
antic, semblant als dels retrats que –recordo- hi havia quan era petita a casa
la meva àvia Enrietta. Tenía sempre els
cabells esbullats degut –suposo- a la passió que posava al tocar, reclinant-se imperceptiblement
a l’aire amb la punta dels dits, sobre el teclat.
Quan estava tan concentrat que ni tan
sols s’adonava de la meva presència, les seves mans, abandonaven el nacrat de
les tecles, m’estirava pel’s canells amb força, i em besava contra la paret,
amb la seva llengua de papallona:

Es deia
Wolfang Amadeus Mozart.

Després o
abans, -no ho sé-...em vaig
tornar boija.

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.