ESA BATALLA
¿Cómo compaginar
la aniquiladora
idea de la muerte
con ese incontenible
afán de vida?
¿cómo acoplar el horror
ante la nada que vendrá
con la invasora alegría
del amor provisional
y verdadero?
¿cómo desactivar la lápida
con el sembradío?
¿la guadaña
con el clavel?
¿será que el hombre es eso?
¿esa batalla?
Mario Benedetti
Com en aquell poema de Benedetti,
sovint, el que vivim, és una batalla. Una batalla amb l’altre. Contra
l’altre. Per l’altre i de retruc, amb nosaltres mateixos.
Ahir
me’n vaig anar al llit, cansada. Tenia el cap embotit. Em penso que després de molt temps, vaig decidir exhibir les meves misèries a l’amiga amb
qui havia quedat. No n’hi vaig dir res. Només vam
parlar ella d’ella i tot lo seu. Jo de mi i tot lo d’ell. Com també diria en Ferrater:
…Sabré qui són. Els obriré de seguida. Tot perdut,
que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot.
No
sé perquè t’explico com em sento. Potser hauria de dir que només a tu
et puc explicar de veritat com em sento. Perquè ets la unica persona que ho sap
tot de mi o que sap les coses més importants de mi…tot lo altre, tant
hi fot. Palla. Res.
Estic
emprenyada amb mi, amb el món, amb la vida…suposo que al deixar
d’estudiar, el meu cap de golp i porràs, s’ha trobat amb una mena
d’abisme que no para de tornar-li com si fos un eco, tot de pensaments,
estractes de converses…hi he trobat algunes estones que vam esgarrapar a la
primavera, i tot el que hi havia abans d’avui. Abans de tu i abans de
mi, fins hi tot.
Tanco els ulls, i em frego la cara amb les mans…torno a escriure.
Ahir
vaig anar a córrer. Córria amb ràbia, amb molta ràbia. Hauria volgut
anar fotent-li cops de puny a l’aire, però hauria semblat més "xiflada" del
que estic. Estava rabiosa. No, res concret. La impotència que em rosegava per dins, suposo.
M’encallo…
Arribarà
un dia, insisteixo,en que com al poema de’n Ferrater, algunes coses
se’m faràn de pedra dins l’estómac (¿?) i no podré més. No hi he pensat
-encara no he tingut temps de reflexionar sobre res, i a més, no sé si
ho vull, (em fa por)-, però m’imagino que aquesta mena d’interferència
que no em deixa veure res clar, això que fa que hi vegi com si fos el
canal+, o la 2, fa anys – te’n recordes?-, m’ho fa més portable i al capdevall no és més que un reflex
de tot el que passejo amb aquesta tan fingida naturalitat pe’l món. Això tan bonic -tant- però
que avui em costa de portar.
Saps? comença
a sobrar-me el maquillatge. Començo a necessitar vestir-me d’estar per
casa. Anar descalça, posar-me una samarreta i res més. Ara vull anar
lleugera d’equipatge, estirar-me al sofà…i descansar una estona.
[@more@]
