No sé si n’he d’estar contenta o no. No sé si m’ho busco jo o si el destí (pèr no dir-ne d’unaltre manera), ha triat traçar una muntanya russa en lloc d’un cami, per mi.
Des de fa uns dies, torno a estar amb mig finiquitu (quitança…quita, quita, bicho!!) sota el braç. Doncs si, visc pujada en una vagoneta que va fent esses vertiginosament. Ara ets amunt, ara ets avall, ara ets a dalt de tot, ara…ara on ets?
Sé que hi ha coses que me les busco, d’això no n’hi ha dubte (m’agrada viure la vida amb intensitat, sóc inconformista, sóc optimista però m’emprenyo i em reboto i ploro quan aquella llum al final del tunel, una vegada més sembla que no és més que una falsa alarma), però admete-m’ho…hi ha una muntanya de coses que me les he anat trobat per "causalitat".
Tot això, ho escric no perquè estigui depre, ni angoixada, ni res -fa força temps que vaig deixar de tenir pensaments estèrils-, ho faig com a crit de guerra a no deixar de pensar en que s’ha de caminar sempre, i que només hi ha una direcció possible: endavant.
Mira: els diners, només són diners. Si em quedo sense feina en trobaré una altre, o treballaré pe’l meu compte, o em buscaré la vida (SEGUR). Els problemes de parella, si són irrecuperables, deixen de ser problema quan dius prou. Estic en aquesta fase, i a jutjar pr la intensitat en que es mou tot plegat o ha d’anar radicalment bé, o se n’ha d’anar radicalment a la merda. A més, jo no tinc problemes, si de cas preocupacions.
Crec que a despit de tot, segueixo sent una tia optimista (molt optimista). Tinc salut. Tinc uns amics increibles. Por ahí hi ha éssers increibles que fan que la vida sigui un lloc fantàstic on estar-se. Una family que noté preu. I el més important…tinc ganes de tirar sempre SEMPRE endavant.
Pd. De banda sonora a aquest post, un cd que em va gravar en Pitu. Jaco Pastorius…On deu ser en Pitu? Ell i la seva creuada personal de 5 anys voltant pe’l món. La última vegada que en vaig saber alguna cosa coria per Sèrbia..quin tiu! escriu, si?
Tu ets un clar exemple de l’endavant, nanu!
[@more@]
Has triat un bon títol, si senyora.
Però, si m’ho permets, hauries d’haver escrit «Endavant les atxes». Una atxa era un manyoc d’espart enquitranat damunt una canya oberta, normalment, que encès resistia el vent i no s’apagava, de manera que es podia fer llum als carrers i places i dur-la a la ma per a caminar en la foscor.
Que les atxes enceses il·luminin aquest teu camí que sembla que veus clar.